En un futur m'agradaria...

Segons alguns estudis, un tant per cent molt elevat de persones quan es posen a dormir, dediquen una estona a imaginar coses que els agradaria molt que els hi passés. Totes les persones a la nostra manera som inconformistes, o creiem que encara podríem tenir més o millors coses. Això fa que sovint persones vulguin el que no tenen i no volen el que tenen.

En aquesta activitat però, parlarem de com els agradaria que fos el seu futur d'aquí a bastants anys, i què els agradaria tenir o fer. L'ideal seria que no busquin coses només basades en els diners o materialisme, sinó que també es centrin en altres coses com família, amics, feina, experiències o somnis per complir, entre d'altres...

Activitat perfecta per parlar de:
- Què creuen ells que és important tenir, mantenir o aconseguir a la vida.
- Som conformistes o sempre volem més?
- Apreciem les coses que tenim? 

- Cal tenir tantes coses?

Benvolguda família

La família són una part de la nostra vida importantíssima, són les persones que ens han criat. Nosaltres no els hem escollit, tenim la que tenim, ens agradi molt, o fins i tot facin coses sovint que no ens agraden. Durant molts anys de la nostra vida podríem dir que ho han estat pràcticament tot per nosaltres (si és que ho han deixat de ser...). Són les persones a les que anem a buscar si ens passa quelcom, a qui volem ensenyar les coses que fem i aconseguim. 

Hi ha persones a les que els falta els pares, o fins i tot un dels dos. Us podeu imaginar com se senten quan parleu malament d'un dels vostres pares o els dos?

Ells ens estimen, som únics i especials per ells. A vegades pot semblar que no perquè ens renyin molt o sembli que per ells fem les coses malament, però no és així. Ells volen el millor per nosaltres i les coses que ens diuen és perquè volen ajudar-nos (tot i que a vegades no ho facin com ens agradaria), i ho fan tant bé com saben o poden.

Com creieu que us sentiríeu si algun dia us falta un o els dos? Els esteu tractant com creieu que hauríeu de fer-ho-?

https://youtu.be/8KJyMHxe9-E

Activitat: Primer de tot veurem el vídeo, després parlarem sobre què n'opinem del que hem vist i dit durant la classe. Per últim, escriurem una carta als nostres pares dient el que ens surti a partir de tot el que hem parlat. Hem de permetre que cadascú escrigui el que vulgui a la carta.

A tenir en compte: Pot ser que algú dels assistents hagi tingut experiències on els pares no han actuat de la manera com es planteja l'activitat, és per això que cal tractar-ho amb cert tacte. Es pot aprofitar el seu exemple per presentar una realitat diferent a la que probablement la resta viuen, i pot servir i molt de cara a la resta.

"Ole tú" Es de ser inútiles...

Dia a dia anem fent coses, unes bé, d'altres no tant encertades. Al llarg de la vida segur que hem topat amb coses que són inútils, inacabades o fins i tot mal fetes. Ara en veurem uns exemples de casa nostra de la secció "Ole tu" del programa APM?, presentada per en Peyu:

En aquesta activitat buscarem coses que no estiguin bé i la propera sessió les presentarem. Per fer-ho, és important que hi hagi uns dies de marge (si s'escau), per si algú vol buscar algun cas a les xarxes, o bé anar a fotografiar quelcom. Aquesta activitat es pot fer de forma cooperativa en petits grups, o bé, en canvi, fer-ho de forma individual. 

Activitat perfecta per parlar de:

- Serveix de material per acabar fent un Design For Change.

- Si alguna cosa esta malament què podries fer.

Jo sóc com tu i no m'assemblo a ningú

Al món hi ha moltes persones que neixen amb algun tipus de discapacitat o disfuncionalitat, ja sigui física com psíquica. No obstant, avui ens centrarem en el segon cas,  perquè què opinem d'aquestes persones? Quina imatge tenim sobre ells i sobre la seva vida?

Tothom haurà d'escriure una reflexió de 4-5 línies sobre què opina cadascú de les persones amb alguna discapacitat psíquica. Un cop tothom ho hagi escrit, es comentarà en veu alta, així també podrem apreciar l'idea general del grup.

Un cop finalitzat el petit debat, veure'm aquests dos materials:

Sabies que fa una pila d'anys a la cort espanyola es tenien nans i persones amb discapacitat psíquica per distreure els monarques? El pintor Velázquez en va retratar una pila.

Un cop vist els materials, els alumnes hauran de preparar una altra segona reflexió d'unes 4-5 línies també. Aquí exposaran l'opinió que tenen ara, hagi canviat respecte abans o no. Un cop escrit, es tornarà a fer un debat sobre si han canviat d'opinió o no.

Aquí per acabar el videoclip del grup "La Pegatina" ajudant a col.laborar l'associació Maresme de Mataró, junt amb una pila de famosos catalans.

Activitat perfecta per parlar de:

- Els diferents casos personals que ells coneguin.

- Quin tipus de vida creuen que poden arribar a tenir. 

Les petites coses sovint no es converteixen en grans fins que no ens falten.

Les persones no tenim una salut de ferro, i a vegades, ens posem malalts. N'hi ha que són mortals i d'altres que no (tot i que moltes d'aquestes ja no ho són gràcies als avenços de la ciència), això fa que al llarg de la vida ens posem malalts vàries vegades.

Malgrat la majoria de vegades ens passi en pocs dies, hi ha casos on les persones estan molt de temps lluitant per curar-se i d'altres casos on no hi ha cura i has de conviure-hi durant el que queda de vida.

Avui dia, el càncer és una malaltia que s'emporta moltes vides, tot i que en molts casos si que hi ha cura. Però, no només hi ha aquesta, n'hi ha moltíssimes, i afecten a moltes persones, tantes que de ben segur que tots coneixereu a algú que estigui amb tractaments per curar-se.

En aquest material podreu veure les reflexions sobre què creuen que és el més important de la vida a persones amb càncer i persones sense cap tipus de malaltia.

En aquesta activitat heu de pensar què li diríeu a una persona que està lluitant per superar una malaltia. Podeu fer-ho sobre algú que conegueu, sobre qualsevol cas hipotètic, i pot ser una persona que li acaben de diagnosticar o que estigui terminal, com vulgueu. Un cop pensat què direm, pensarem com ho direm per plasmar-ho en forma de regalo-dedicatòria (per exemple en cartolines de color, o bé fent un mini vídeo on sortir dient el missatge).

Doncs a mi, quan va marxar...

Tots tenim persones importants a la nostra vida, gent amb la que hem conviscut i crescut. Sovint, amb aquestes persones pot passar bastant de temps fins que les tornes a veure i quan ho fas, és com si no haguéssiu passat temps separats.

Estem parlant d'aquell tipus de persones que si un dia les hi passa quelcom, estarem allà per ajudar i recolzar tant com calgui; o bé, si ens passa alguna cosa, estaran allà.

Tot i això, no totes aquestes persones són fixes, de fet, amb el temps i la convivència hi ha gent que deixa de ser tant important (pel motiu que sigui) i n'apareixen de noves.  El que si que és veritat, és sempre tenim un especial afecte per aquelles persones que coneixem de tota la vida, les que ens han vist créixer, i per tant, les que ens han fet ser com som d'alguna manera.

El temps passa, i de moment, les persones no vivim per sempre, això fa que amb el temps perdem gent del nostre entorn, i malgrat ens dolgui, és quelcom que no té remei. Si amb el temps no anéssim coneixent gent nova i per tant, no tinguéssim gent nova a la que sentim un especial carinyo ens aniríem quedant sols poc a poc (cosa que pot passar si no cuidem als altres).

Activitat: Debatre sobre com ens sentim amb els següents casos, per així entendre els sentiments que tenim vers les diferents morts que passen pel nostre voltant:

1. Quan mor algú que és important per nosaltres o li tenim un afecte especial?

2. Mor algú que coneixem, però que no hi tenis una especial relació.

3. Algú que ni coneixem, ni hi tenim cap afecte especial?

4. No el coneixem, però li tenim un especial apreci.

Activitat perfecta per parlar de:

- Alguna catàstrofe en algun país llunyà.

- La mort d'algun famós bastant apreciat pel gran públic (per exemple el cas de Pau Donés, Kobe Bryant, Black Panter, Robin Williams, entre d'altres...).

- La mort d'algú molt proper.

Fem la vida bella als altres!

• 

  La Vida és Bella és una pel·lícula de drama i comèdia feta l'any 1997, escrita, dirigida i interpretada per Roberto Benigni. Va guanyar 3 Premis Òscar (millor actor, millor pel·lícula i millor banda sonora). Ens parla d'en Guido, un noi alegre i divertit que s'enamora a primera vista de la Dora, i fa el possible per conquistar-la, entre altres coses, dient-li sempre que la veu la frase "Buongiorno principessa!" (bon dia princesa!).

  Ell aconsegueix el seu amor, però en Guido és jueu i el feixisme cada vegada és més present (ja que la pel·lícula passa a la Toscana abans de començar i durant la 2a Guerra Mundial, i Itàlia és aliada del règim Nazi). Tenen un fill i malgrat ha iniciat la guerra, ells tres i el tiet d'en Guido són feliços.

  

  El dia de l'aniversari del nen, en Guido, el seu tiet i ell són detinguts per dur-los en tren a un camp de concentració pel seu origen jueu. La mare exigeix pujar-hi també per poder anar amb ells, malgrat no ser jueva; però un cop arriben allà, maten al tiet (enviant-lo a la càmara de gas amb tots els vells, perquè no són útils per treballar) i separen els homes de les dones.

  En Guido oculta al seu fill tot el que està passant, fent-li creure que és només un joc al que han de guanyar punts, i el primer que guanyi 1000 punts s'endurà un tanc autèntic. A més de dir-li que si plora, demana menjar o vol veure la seva mare perdrà punts, mentre que si s'amaga en guanyarà. Ell utilitza aquesta fantasia per justificar el que els rodeja, i aconsegueix que el nen s'ho cregui malgrat no li agradi gens el que passa. En Guido munta tot el joc i fa les mil i una per sobreviure mentre puguin i fer tant feliç com pugui a la seva dona i el fill.

  En aquesta activitat els alumnes pensaran alguna cosa a que es comprometen a fer per fer més feliços als altres o algú en concret, i després l'hauran d'escriure a una cartolina gegant-mural. Un cop tothom hi hagi escrit quelcom, l'hem de tenir penjat a un lloc de reunió, per poder-hi fer una ullada quan calgui, i per veure d'aquí un temps si hem complert amb el que ens comprometíem. Per anar bé, hauríem de deixar-hi espais en blanc, de manera que qualsevol persona, si un dia vol, pugui escriure-hi alguna altra cosa per fer feliç als altres o a una persona.

  

  Activitat perfecta per parlar de:

  - Què opinem del que fa en Guido pel seu fill?

  - Què opinem de l'actitud de la mare de voler anar al camp de concentració amb la seva família?

  - L'actitud d'en Guido respecte la vida abans i durant l'estada al camp de concentració?

  - Tenim situacions on amaguem als altres informació, per evitar que pateixin, què ens sembla?

  - Preguntes sorgides a partir de veure imatges de la pel·lícula.
  

  

  Per fer aquesta activitat, és interessant tenir en compte diverses coses:

  1. Utilitzar més d'un dia si s'escau per fer l'activitat, de manera que si el grup ja treu punts a debatre i inquietuds respecte la contextualització de l'activitat, hi puguem dedicar l'estona que sigui necessària.

  2. No s'ensenyen imatges del desenllaç, per si algú no ha vist la pel·lícula i un dia ho desitja fer.

  3.  Seria interessant fer una activitat al cap d'un temps per veure què opinen del que es presenta de la pel·lícula, i per si han complet els objectius als que s'havien compromès per fer feliços als altres o algú en concret.